Ahora ya puedo poner el texto que leí con tanta vergüenza delante de todos los invitados a la boda y que tardé un año entero en inspirarme para escribir. Ya me diréis qué os parece.

Quan la Raquel em va demanar que fes un escrit per el dia del seu casament em vaig sentir afalagada... ara... ara ja no sento el mateix. Què dificil es escriure sobre els sentiments! Preferiría fer-li els discursos a Zapatero!

Així doncs, aquí estic, intentant escriure sense caure en la sensibleria cursi, perquè es tradueix en un esforç sobrehumà intentar plasmar en paper el que es l’amor.

En aquesta època d’egoïsme a la que ens obliga la cotidianetat, es difícil trovar algú. Algú amb qui comptar quan apareixen els problemes; algú que et recolzi; algú a qui explicar com t’ha anat el dia; algú amb qui diaglogar, debatre, discutir; algú que quan et sents trist et faci una caricia, algú amb qui compartir les alegries; algú amb qui somniar plegats; algú que et faci baixar a la terra; algú a qui cuidar, mimar, estimar i que et correspongui en igual mida. Algú que et digui ho important que ets; algú que et faci sentir únic al mon; algú que vulgui construïr el seu futur amb tú, sigui quin sigui; algú per qui constitueixis el be més preuat; en definitiva: algú que vulgui caminar al teu costat i fer d’aquest camí la seva vida.

Es bonic quan trobes aquesta persona que t’omple, que et dona tot el que has estat cercant. I més val no deixar-la perdre!

Això, per sort, es el que han trobat la Raquel i l’Andreu i des d’aquí vagin els bons auguris perquè ho mantinguin durant molt de temps.

Per acabar, no em podia estar de llegir una poesía de Miquel Martí i Pol, que ve a dir tot el que he volgut transmetre.

UN SONET PER A TU

Un sonet per a tu que em fas més clar
Tant el dolor fecund com l’alegria,
Un sonet amb els mots de cada dia
Amb els mots de conèixer i estimar
Discretament l’escric, i vull pensar
Que el rebràs amb discreta melangia
Com si es tractés d’alguna melodía
Que sempre és agradable recordar
Un sonet per a tu, només això,
Però amb aquell toc lleu de fantasia
Que fa que els versos siguin de debò
Un sonet per a tu que m’ha permès
De dir-te clarament el que volia:
Més enllà de tenir-te no hi ha res.